Mitjó

Antoni Tàpies

Mitjó

2010

Assemblatge d'acer inoxidable i malla metàl·lica

290 x 370 x 125 cm

1887

A començaments de 1991, durant la febrada preolímpica que es vivia a la ciutat de Barcelona, Pere Duran Farell, President del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), es va posar en contacte amb Antoni Tàpies per oferir-li, a proposta de l’arquitecta Gae Aulenti (autora del projecte de remodelació del Palau Nacional, seu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)), la possibilitat de crear una escultura monumental per ser situada a la Sala Oval del museu. Tàpies, molt il·lusionat amb la proposta, s’hi va posar a treballar de seguida. Al llarg de 1991 va anar desenvolupant la seva idea en una sèrie d’esboços. Finalment, de tot plegat en va resultar una petita maqueta del que, a partir d’aleshores, es va conèixer com el mitjó.

El projecte consistia en una gran estructura de divuit metres d’alçada, en forma de mitjó foradat, farcida amb filferro entortolligat i travessat per bigues de ferro, que alhora n’eren el suport. Es preveia que l’espectador pogués penetrar-hi per un dels descosits i accedir a un espai de silenci i de reflexió. En paraules de Tàpies, es tractava de donar una dimensió còsmica a un objecte insignificant, dins d’una manera de fer molt arrelada en la seva obra i que conjuga, com expressava aleshores l’artista, una “voluntat entre franciscana i budista per valorar allò petit”. A les acaballes d’aquell any, Tàpies va presentar la maqueta i el projecte al President del Patronat del Museu, al seu Director, Xavier Barral, i a la mateixa Gae Aulenti. La proposta va ser acollida amb entusiame per aquests darrers, però no així per Duran Farell, que va condicionar-ne la realització a l’aprovació del Patronat del Museu i, en especial, a la dels representants de les administracions públiques que en formaven part.

L’aparició d’una fotografia de la maqueta als mitjans de comunicació va fer esclatar una polèmica que es va anar engreixant amb les declaracions d’uns i altres. Finalment, el projecte va quedar aturat. Així ho van acordar el Patronat del Museu i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La posició favorable de l’Ajuntament de Barcelona, i molt especialment la del seu Regidor de Cultura, Oriol Bohigas, no va ser suficient per evitar-ho.

Avui, en la memòria dels que van viure “la polèmica del mitjó”, l’afer és recordat com un exemple d’intervencionisme polític i de la miopia d’un sector de l’alta burgesia catalana, que en aquella època estava representada amb escreix al Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). La petita maqueta que havia aixecat tanta polseguera, embrió del que hauria d’haver estat un element icònic i contemporani en el marc d’un museu d’art antic, va restar desada a l’estudi de l’artista durant prop de vint anys. Fins que, aprofitant les obres d’ampliació de la Fundació Antoni Tàpies, entre 2008 i 2010 es va presentar l’ocasió de donar-li vida, ni que fos amb unes proporcions diferents a les concebudes originalment per Tàpies. La realització tècnica va ser encomanada a Pere Casanoves, el qual ja havia dirigit, vint anys enrera, la construcció de l’escultura Núvol i cadira que corona la seu de la Fundació. Per les limitacions tècniques i espacials de l’indret on havia de ser instal·lat el Mitjó es va convertir en una peça de prop de tres metres d’alçada, en comptes dels divuit metres que hauria mesurat el projecte original. Avui, integrat ja al paisatge del pati d’illa on s’erigeix, el Mitjó dialoga amb Núvol i cadira, que s’alça a la façana prinicipal de l’immoble, i s’ha convertit en un dels emblemes de la Fundació Antoni Tàpies.